Inici Notícies Agenda Grup Municipal Resultats 2003/07 Documentació Articles Audio Consultes Links Visites: 52198

Notícies TEATRE I POLÍTICA Aquestes setmanes Esparreguera s’omple de representacions teatrals. Dos festivals, dos. El Gest i el Lola. El Lola i el Gest. Dues mostres perfectament complementàries, amb una forta personalitat i una original especificitat cada una d’elles en el panorama extens dels festivals d’Arts Escèniques de Catalunya. Dit sigui de passada, aquestes dues activitats necessitarien un paraigua institucional més potent i menys acomplexat perquè el Lola i el Gest fessin el pas decisiu i esdevinguessin un punt de referència artístic a nivell de tot el país. Però tot i la temptació no vull estendre’m en aquest tema. La teatralitat que s’atribueix a la vila d’Esparreguera obre una porta per utilitzar una metàfora dedicada a la política. Sovint he sentit a dir que a Esparreguera aixeques una pedra i surt un actor. Actualment també podríem dir que darrera de cada arbre hi ha un polític que espia. Sovint el llenguatge polític fa servir terminologia pròpia del teatre per expressar la seva realitat. Quantes vegades els polítics escenifiquen no sé ben bé quin tema? La disposició de les cadires a l’entorn d’una taula o en un hemicicle és la feina d’un escenògraf perspicaç, perquè serà molt important qui seurà a l’altra banda i qui a la meva. Podríem parlar també del repartiment. Un exemple: ara és de vital importància que entri a escena aquest personatge amb la veu enregollada i que faci mutis aquell altra que la té massa clara. Aquesta relació entre el teatre i la política sempre m’ha sorprès. Possiblement és la conseqüència de la importància que ha tingut el món del teatre en l’origen de la organització de la nostra cultura i de la nostra societat. Tot ve dels grecs, diuen, i el grecs tenien el teatre com a motor d’una civilització. El llenguatge comú té molts termes que provenen del teatre. La paraula obscè, que vol dir de mal gust, que fereix la sensibilitat, té el seu origen en la tragèdia on era mal vist que s’escenifiques la mort a la vista dels espectadors. Era un acte obscè que s’havia de fer–fora de l’escena- ob-scena- Però el teatre es fonamenta en l’art d’enganyar. Ningú no es creu que allò que passa dalt d’un escenari sigui la veritat. La millor tècnica teatral és aquella que és capaç d’enganyar millor. Les dues escenificacions estrella de la temporada porten per títol El finançament de Catalunya i Els plens municipals En fixar-me en la dinàmica negociadora de l’estatut, tant a Catalunya com a Madrid encara hi veig un major fixament pels temes teatrals. Podem sospitar raonablement que tot ha estat inspirat en el guió d’una obra de teatre. Els conflictes dramàtics s’escenifiquen amb una estructura narrativa que acostuma a passar pel plantejament, els nus i el desenllaç. Pels espectadors el més interessant és el desenllaç. Per conèixer-lo hem aguantat una hora i escaig a la sala. En el teatre, tothom ho sabem, l’argument és pactat. Ningú no entendria el final dels pastorets sense el naixement del nen Jesús. Quin és el pacte de Betlem? La trobada de tothom a l’establia –ah- però no tots alhora sinó per rigorós ordre d’escalafó i tenint en compte que l’establia és la casa del bou i la mula. Aquesta és la fotografia que posarem ben ampliada a la façana del teatre. També sovint el teatre fa ús del monòleg: peça per un sol actor sense diàleg. La sala de plens del nostre ajuntament –el teatre públic per excel•lència- s’hi representen algunes escenes d’aquest gènere digne de la millor farsa en les quals el que més compte és l’histrionisme del còmic. Tot plegat: patètic. Jo avui vull propagar tenir l’ull viu per tal de saber descobrir quin estil de fer política s’amaga segons qui és el director escènic de cada escenificació. Els actors acostumen a formar-se en una personal manera d’entendre el teatre que cal que es correspongui en una visió del món i de l’home. Pels actors polítics d’això se’n deia ideologia però avui, com a mínim, se n’ha de poder dir ètica. Cal que alimentem l’estat d’alerta per denunciar les obscenitats que es practiquen amagats de la vista dels ciutadans. La intel•ligència i el rigor dels ciutadans és el darrer camí que tenim perquè no ens enganyin i podem tornar la política de l’escenificació a la realitat, que vol dir al servei dels ciutadans. Joan Castells i Altirriba